En el cristianisme, l’amistat es troba ben fonamentada en la vida i en la paraula de Jesús. La imatge del Déu-Amor, així com la vida dels primers cristians, tal com apareix en els Fets dels Apòstols i en algunes de les cartes del Nou Testament, forneixen una bona base per al desenvolupament de l’amistat en la vida de les comunitats cristianes. La història del cristianisme ens ha deixat un bon llegat d’amistats notables que honoren la humanitat d’aquell Jesús que els cristians i les cristianes volen seguir: Francesc i Clara d’Assis, Jordà de Saxònia i Diana d’Andalon, Ignasi de Loiola, Francesc Xavier i Pere Favre, Teresa de Jesús i Jeroni Gracián, Francesc de Sales i Joana de Chantal serien només alguns dels casos més remarcables. Sobre l’amistat no manquen estudis i publicacions en el món cristià.

L’ésser humà és un ésser temptat, i el cristià no s’escapa en cap de les fases del seu procés espiritual d’aquesta vulnerabilitat. No ens hem d’espantar pel fet de patir temptacions, són elements de creixement personal. Sant Ignasi de Loyola adverteix a qui acompanya Exercicis Espirituals que no s’ha de preocupar si l’acompanyat és temptat, sinó que, molt al contrari, ho ha de fer precisament quan no existeixen temptacions al llarg dels Exercicis.

Es diu que San Ignasi comentava:“De cent persones molt donades a l'oració, noranta serien il•luses”. L'oració, per a no ser ‘il•lusa’, segons ells, havia d'estar implicada amb la vida. Per això pretendrà dur la persona a trobar a Déu en tot, partint de què Déu i el món no són dues ‘realitats’ incomunicades i contraposades. En aquest quadern es resumeix el mètode d'oració en els exercicis espirituals que ens proposa Sant Ignasi de Loiola.