”No estàvem mentint”, va dir un funcionari de l’administració Bush a
l’ABC News, “sinó que era una qüestió d’èmfasi”. El
funcionari es referia a la manera com l’administració americana va exagerar
l’amenaça que Saddam Hussein suposava per als Estats Units. Segons el
reportatge de l’ABC, la raó real de la guerra va ser que
l’administració “volia fer una declaració de principis”. I per què
l’Iraq? “Els funcionaris reconeixen que Saddam tenia tots els requisits
per convertir-lo, segons llur punt de vista, en el blanc perfecte”.
Un
diari britànic, The Independent, recull que “les agències d’intel·ligència
dels dos costats de l’Atlàntic estaven furioses perquè els informes que
van proporcionar als líders polítics van ser distorsionats per l’afany bèlic”.
Una “font d’alt nivell” va explicar al diari que “van ignorar les
valoracions dels serveis d’intel·ligència en el sentit que Iraq no
constituia cap amenaça”.
Amb
força seguretat, hem de trobar encara armes de destrucció massiva. És penós
pensar que potser no trobarem cap gas verinós o arma biològica. Però
aquestes no són veritables armes de destrucció massiva, la classe d’armes
que poden fer d’un país petit i pobre una amenaça per al poder més gran
que el món mai ha conegut. Cal recordar que el president Bush va argumentar a
favor de la guerra tot advertint d’un “núvol en forma de bolet”. És
cosa clara que l’Iraq no va tenir res comparable a això –i el senyor Bush
segur que ho sabia.
És
realment important el fet que anéssim a la guerra enganyats? Alguns diuen que
no: hem guanyat, i el poble iraquià ha estat alliberat. Però hauriem de
fer-nos algunes difícils preguntes –no precisament sobre l’Iraq, sinó
sobre nosaltres mateixos.
En
primer lloc, per què la nostra compassió és tan selectiva? El 2001 la
Organització Mundial de la Salut –la mateixa organització que esperem que
ara ens protegeixi contra el SARS— va fer una crida per combatre malalties
contagioses als països pobres, argumentant que això podria salvar la vida a
milions de persones cada any. La contribució dels EUA hagués estat d’uns
10.000 milions de dólars per any –una petita fracció de tot el que
gastarem amb la guerra i la ocupació. I tanmateix, l’administració Bush va
despatxar despectivament la proposta.
O
considerem una de les primeres accions importants de la diplomàcia americana
a la postguerra: bloquejar un pla d’enviar forces de manteniment de la pau
de Nacions Unides a Costa d’Ivori (que va ser colònia francesa) per tal de
fer respectar una treva en una guerra civil enverinada. Els EUA es queixen que
també resultarà molt car. I deu ser cert —nosaltres no permetríem que morís
gent innocent només per venjança contra els francesos, oi?
Sembla,
doncs, que el nostre profund compromís amb la gent de l’Iraq no abasta la
gent que pateix a qualsevol altre lloc. Suposo que es tracta tan sols d’una
qüestió d’èmfasi. Tot i que un cínic podria indicar, potser, que salvar
vides de manera pacífica no ofereix cap ocasió d’organitzar una desfilada
victoriosa.
Mentrestant,
no se suposa que els líders d’una nació democràtica diuen la veritat als
seus ciutadans?
Un
es pregunta si la major part del públic s’adonarà mai que les raons originàries
per anar a la guerra han resultat ser falses. De fet, sospito que la majoria
de nordamericans creu que hem trobat armes de destrucció massiva. Cada
pressumpta troballa obté una espectacular cobertura televisiva; però quanta
gent copsarà l’anunci posterior –si és que mai es produeix—que es
tractava d’una falsa alarma? És aquest el model de desinformació que
resumeix com va ser venuda la guerra al primer moment. Cada carregada de
l’administració contra l’Iraq va rebre una cobertura preeminent; el
desmentit subseqüent, no.
És
que els mitjans de comunicació van creure que era antipatriòtic qüestionar
la credibilitat de l’administració? Certament, es van produir coses
estranyes. Per exemple, al setembre, el senyor Bush va citar un informe de
l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica que segons ell mostrava que
a Saddam li mancaven mesos per posseir armes nuclears. “No sé quina altra
evidència necessitem”, va dir. De fet, l’informe no deia tal cosa –i
durant unes poques hores la plana web del MSNBC presentava el titular
“Casa Blanca: Bush exposa malament l’informe sobre Iraq”. Després la
notícia va desaparéixer –no només de la capçalera de la plana, sino de
tota la web.
Gràcies
a aquest tipus de cridaneres afirmacions, i silenciaments o supressions de
retractacions, el públic nordamericà probablement creu que vam anar a la
guerra per evitar una amenaça immediata –de la mateixa manera que creu que
Saddam va tenir alguna cosa a veure amb l’11 de setembre.
Ara
bé, és veritat que la guerra ha derrocat un tirà malvat. Però les
decisions d’una democràcia –siguin correctes o equivocades— se suposa
que són preses amb el consentiment informat dels ciutadans. Això no ha succeït
en aquest cas. I nosaltres som una democràcia –o no?